diumenge, 7 de gener de 2018

Coratge i autenticitat

Començo l’any gairebé explicant com el vaig acabar. Porto una ratxa dolenta escrivint i se m’acumula tant la feina que al final se’m perd tot allò del que volia parlar, així que aprofito l’ocasió per a parlar del 29 de desembre i així començo a posar-me les piles per aquest 2018 i complir amb un dels  meus propòsits pel nou any:  Rodar el món i tornar al bloc, en diversos sentits de la frase.

El passat 29 de desembre com cada any (ja us en he parlat d’altres edicions) es va celebrar el Concert a Marata que lidera el nostre  flautista Claudi Arimany. En aquesta ocasió vam gaudir del “Clàssic metes jazz” que va incloure Tres duos amb acompanyament de piano de Fèlix Mendelssohn, Tres Àries de l’òpera “La Flauta Màgica” de Mozart, Rigoletto-Fantaisie de Verdi i una Suite per a flauta i Jazz piano Trio de Claude Bolling.


Escoltar tocar al Claudi Arimany i als seus amics és un luxe però escoltar i amarar-te de la cultura musical que té i que transmet explicant i presentant el que ha de tocar no té preu. Una altra cosa que no té desperdici d’aquests concerts és el “sermó” que en Josep Cardús ens fa entre la primera i segona part del mateix. I precisament per això en aquesta ocasió no volia fer protagonista al Claudi sinó al Josep Cardús que és al cap i a la fi l’ànima impulsora de tots aquests espectacles.

El Josep Cardús és el mossèn que està al capdavant de la parròquia de Marata des del 1957. Es una persona molt culta i gran amant de la terra i durant tots aquests anys ha estat un dinamitzador de la vida cultural del municipi que ha tingut molt de ressò també pels voltants. S’ha encarregat d’organitzar aquests  Concerts de Marata del 29 de desembre i altres els diumenges previs a l’hora de la missa, també ha organitzat  els Dijous Culturals i uns cicles de conferències de caràcter social: “Trobem-nos i parlem-ne”, s’ha implicat en moviments en defensa de l’entorn de Marata i sempre ha impregnat els seus actes d’un to pacífic, conciliador i de defensa de la historia i de la cultura catalana. Tot això li ha fet guanyar en el 2017  la Medalla d’Honor de les Franqueses, guardó proposat pel govern municipal que ha tingut el suport de tots els grups municipals.L’any passat la Sandy, que és l’amiga que sempre m’acompanya en aquesta festa, i jo no vam poder anar-hi per motius de salut.

L’any anterior ja havíem vist al mossèn delicat també, estava molt constipat i havia perdut força, això que els passa a la gent gran. I aquest any el vam trobar realment molt deteriorat. Ja s’ajudava d’un caminador per a desplaçar-se i va fer un discurs molt més curt de l’habitual. En veure’l així em va fer molta pena. I em vaig preguntar qui entomaria la seva tasca quan ell no pogués. Poc a poc, durant el descans, es va dirigir ell i el seu caminador al micro i ens va dirigir unes paraules encoratjant-nos a tots a llegir la literatura català i a conèixer la nostra història per poder valorar amb coneixement on som ara. Va tenir unes paraules pels qui son a l’exili o empresonats i va animar a tothom a no defallir en la causa. Aquest any que també per a ell ha estat intens com a bon català i catalanista que és als seus 88 anys i ens va fer fixar en que fins ara les iniciatives independentistes havien estat cosa de persones, causes individuals de personatges més o menys públics, però que en aquest 2017 la cosa havia canviat, que ara l’ independentisme ja era cosa del poble, d’un col·lectiu important i per tant ja no hi havia marxa enrere. I que no havíem d’abandonar la lluita, de forma pacífica i civilitzada com s’havia fet fins ara perquè el camí no seria fàcil, però s’estaven posant els fonaments necessaris per a poder-ho tirar endavant de veritat! Tota una lliçó de vida!!

dimecres, 13 de desembre de 2017

Bellesa efímera

Imatge d'Internet











Avui quan he sortit de l'escola hi havia un cel PRECIÓS. Tenia el cotxe a un carrer d'allà i mentre hi arribava ja veia que aquella meravella perdia intensitat. Quan hi he arribat i hi he descarregat, he pres el mòbil per immortalitzar el moment però m'havia quedat sense bateria i això que des d'allà es veia un altre angle que encara lluia una intensa bellesa o, si hi cap, més que la primera imatge que n'havia vist.

Segur que la imatge que hauria capturar amb la càmera no hauria reflectit la grandesa que havia registrat la meva retina.
Moment a moment el cel anava canviant, millorant en alguns anglès i perdent ja en altres, apagant-se ràpidament. És impressionant tanta magnificiència de la natura i no obstant això, què poc temps dura. 

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Nosaltres dos de Xavier Bosch

M'ha encantat el llibre. 
Es tracta d'una història que vol il·lustrar el típic tòpic de si és possible una bona amistat entre un home i una dona sense passar a més. Aquest interrogant és present durant tot el relat i ens fa jugar a posicionar-nos en la resposta. Al final es resolt l'enigma però haureu de llegir la història si voleu saber cap a on es decanta l'autor.
M'ha agradat la forma fresca i àgil d'escriure del Xavier Bosch. M'han agradat les coordenades de temps i espai en el que te lloc la història perquè m'ha fet reviure coses que van formar part també de la meva joventut. Vaig adonar-me que l'autor i jo som coetanis i suposo que ell hi relata coses basades en la algunes de les seves experiències, que també van ser les meves, com per exemple viure els Jocs Olímpics de Barcelona. 
La història ens presenta un bon entramat amb uns personatges i unes situacions molt vertsemblants. És tracta de la relació entre dos joves, vinguts de móns molt diferents, que coincideixen en un aula universitària i que la casualitat els apropa gràcies a un treball que els ecomanen portar a terme. A partir d'aquí van coneixent-se més i compartint històries amb altres amics i forgant una interessant amistat. Malgrat els anys, la distància i tot un seguit de durs episodis que els toca passar a cadascú en la seva vida, la seva amistat sobreviu. 

Tots els personatges semblen de carn i ossos i les situacions que els toca passar, tot i ser dures i algunes força particulars, són coses en les que ens hi podriem trobar tots. Moltes coses m'han fet vibrar d'aquesta història, m'he sentit identificada en moltes reflexions dels personatges, m'he sentit en la pell dels protagonistes en més d'una situació. Aish, les velles amistats!!!


diumenge, 22 d’octubre de 2017

Bull la sang


Des de la meva darrera intervenció aquí, res ha anat a millor. Al contrari. Ja em semblava fort el que llavors comentava, però és que tot ha anat a més, I sospito que encara ens queda molt per veure. 


La fractura està molt marcada, a la societat, a la feina, a les famílies. Els cors estan molt ferits. Han surgit sentiments que semblava que estaven hivernant i sembla que de cop i volta hi ha hagut un gran incendi que ha fet desfer el gel i ha avivat el que cadascú portava a dins amb molta força, sense manera d'arribar a punts d'enteniment. 

Tinc amics de fora de Catalunya que no ho entenen, que encara que hi posen voluntat no entenen els nostres sentiments, que no entenen que no ens sentim espanyols i que la seva bandera no ens fa sentir res. I comences a parlar-ne amb bona voluntat per fer-los-hi entendre de bon rotllo i acaben sortint coses terribles que no venen al cas i que treuen per a justificar el que tu no estàs intentant explicar i que emboiren la amistat de molts anys... és terrible. Potser sóc jo l'obtusa però en tot cas he hagut de callar ja diverses vegades per no trencar la relació.
Està clar que és molt difícil fer entendre els sentiments que un té sobre una cosa a una altra persona. Sobretot si aquell altre mai ha viscut l'experiència. 
No sé si em se explicar massa bé, perquè no tinc el cap per a gaires reflexions profundes, és allò de que la rauxa sobrepassa al seny. Però el que si estic segura és que qui tingui aquests mateixos sentiments ho sabrà entendre i qui no, no ho entendrà mai.

divendres, 6 d’octubre de 2017

La tristor em domina

Fa temps que no escric. Aquests dies he tingut menys temps que mai, entre sortides al carrer a defensar els nostres drets i a protestar per les salvatjades que estem patint. 
Tinc un nus permanent a la gola que no em deixa viure. 
No puc evitar que les llàgrimes em saltin cada dia quan vaig de casa a la feina i escolto les notícies per la ràdio.
No se si ploro de pena, de ràbia, d'impotència... suposo que de tot una mica. Què està passant? Qui s'ha begut l'enteniment? O qui no se l'ha begut? És que no sé ni què pensar. Com es poden defensar coses com les que han passat? Con pot algú, sigui del partit que sigui, del color que sigui, del país que sigui, ja no només no condemnar sinó també justificar les actuacions que s'han dut a terme per part de les forces de l'ordre (quin ordre?). És que, perdoneu-me, però NO HO ENTENC!!!
No recordo un despropòsit com aquest en la meva vida.
I el més fort, és que no és ni un, ni dos, ni tres, és que és molta gent que està enverinada!!! Però què hem fet malament? Què és el que els provoca aquest odi contra nosaltres?
L'únic que em fa sentir bé en aquest moment és l'orgullosa que em sento de ser catalana i veure com el poble ha sortit al carrer, com mai, organitzat i donant una lliçó de ciutadania, un exemple de país. 
Ara només espero que trobem la recompensa a la nostra feina ben feta que de moment permeteu-me que us digui, tot plegat si que em fa una mica de por. Quan toca enfrontar-se a un enemic del tot descerebrat, i sense gaire recolzament per cap altra costat... l'enemic és una bèstia molt negra, armat i sense escrúpols...
No vull pensar en con poden contraatacar pròximament.

dimarts, 26 de setembre de 2017

La fragilitat de l'edat d'or.

Quan tot el que es fa té unes mires a curt plaç, quan tot el que es comença, siguin coses més banals o més importants, es veu i es viu com la possible darrera vegada, quan notes que el cercle es va estrenyent i que la metxa de l'espelma s'està esgotant, quan notes que el cansament està instaurat fins a la medul·la... tires la tovallola de l'intentar convèncer del contrari, ironitzes de certs gestos i esperes que en tot cas actuï la psicologia inversa. I per sobre de tot, respires fons i demanes paciència per a tots plegats.
La mare, a la porta dels 90 i de deixar de ser autònoma verbalitza que vol marxar. Ens trenca el cor als del voltant però, tossuda com és i fent-se la humil, allà està amb el seu "genio i figura", més que mai, apretant els cargols. 
Ja li dic jo:
- Mare, no tenim botó de ON/OFF.
Però ella no hi entén de tecnologia.

divendres, 22 de setembre de 2017

El sexe dels àngels

GEORGE, Simplemente se tu mismo. de Alex Gino


A rel del despertar d'un cas a l'escola d'un nen transgènere vam compar aquest llibre que n'explica una història basada en fets real.

La idea era poder-ne treure alguna cosa que ens ajudés en la gestió de l'assumpte en la mesura que ens hi calgués intervenir.

El llibre com a tal no m'ha semblat gaire interessant i fins i tot l'he trobat de lectura poc "friendly" (no trobo la paraula en català). Si que és veritat que et pot fer entendre coses i que el consell que s'en pot concloure és el de tractar amb la màxima naturalitat qualsevol cas que se't presenti d'aquesta o d'altres questions que per dir-ho d'una manera bàsica u genèrica podriem dir se surten de "lo normal".

En tot cas està clar que el que cal és molta empatia per poder entendre el que pot sentir una personeta (per jove) que se sent atrapat en un cos que no correspond a com realment se sent.

Endavant Lucas!!!