dimecres, 23 de maig de 2018

Viste pibe, que boludas les formiguetes!


Cada vegada que sóc tutora de 3r m’apunto a fer una activitat que programa l’Escola de la Natura que es diu ”La vida frenètica d’un formiguer”. Als nens els encanta, entre altres coses perquè els regalen a cadascú una formiga reina en un tub d’assaig amb la que si en tenen bona cura poden veure la posta d’ous i la naixença de la seva descendència. La veritat és que moltes no superen la setmana. Els nens no segueixen les instruccions que se’ls dona i tot i les advertències fan just el que no s’ha de fer i se’ls mor la mini mascota.
L’activitat és molt interessant i ens ensenya moltes coses d’uns animalons que ens són força simpàtics malgrat a vegades, si se’ns instal·len a casa nostra poden ser també força molestos.

El funcionament de les formigues és tota una lliçó d’organització i cada formiguer és un exemple de societat, una mena de societat de castes, on ningú es baralla, on tothom fa la seva tasca, on tot funciona i tothom és feliç. I fins fa uns anys, les nostres formiguetes catalanes vivien la mar de bé, tot era pau i alegria i anar fent, però un bon dia va aparèixer ni se sap on ni com, unes formigues foranies, les formigues argentines, més intel·ligents que les de casa, amb més bones dots de comunicació (fins i tot les formigues d’aquest país tenen més labia i potser també ballen tango!) i es van anar infiltrant i posicionant entre les nostres de manera que les han anat aniquilant. Les argentines s’han fet amb el poder en el món formiguer i ens ho han envaït tot. I no només es comuniquen millor entre elles per a fer la feina sinó que les colònies que creen dins els formiguers funcionen diferent i han aconseguit fer-se indestructibles.
Total que les formigues argentines han fet desaparèixer gairebé a les catalanes. Han estat declarades com a espècie invasora i les tenim per tot arreu. Ja hi ha molts llocs que si et trobes algú pel carrer i t’hi pares a parlar et pots trobar que en pocs minuts tens formigues fins als genolls o si deixes una bossa al terra salten “al abordaje”.I no hi ha qui les pugui fer desaparèixer.
De moment, a part de molestar-nos en això de que se’ns fiquen per tot arreu, al carrer o a casa, no ens perjudiquen en res més. Però cal estar al tanto perquè es calcula que hi ha tres formiguers “mare” controlats a Europa, un d’ells amb epicentre a Catalunya, que es van extenent per tot el continent. Si no troben cap altra espècie que les neutralitzi ja podem anar-nos fent a la idea d’aprofitar-les a la cuina: sopa de formigues, arrós cruixent, saltejat de verdures amb proteïna fosca,... No seriem els primers en menjar-ne!
Tot un curiós món!

divendres, 11 de maig de 2018

Princeses

Entre les criatures hi ha molta bleda soleiada. Entre les mares també n'hi ha unes quantes. I val a dir que inclús entre les mestres. Potser és que jo sóc una mica "burra" però no hi puc fer més. I clar tinc certa tendència a preferir a la gent canyera que a la de canya de sucre.
Fa un parell d'anys tenia una alumna que era d'questes que a mi m'agraden, llesta com una guilla i de les que van per feina. Com sol passar una mica destralera amb les tasques escolars, poc polida però ordenada, eficient i sabent sempre el que té entre mans, responsable amb la feina i treballadora i sobretot amb un cap ben poblat i un molt bon sentit de l'humor. La líder indiscutible de la classe, la líder de tots els nens. Ells mateixos la comptaven com un més i sovint feien frases com: les nenes faran tal cosa i els nens i la Mar tal altra. 
Un bon dia esperàvem que les nenes acabèssin de recollir i vaig dir irònicament: "uff, les princeses necessiten massa temps per a fer les coses" i ella em va mira somrient i em vam continuar la conversa:
- El meu pare a mi també em diu que sóc una princesa.
- Home, clar, pel teu pare ets la seva princesa!- vaig dir jo.
- Sí, però em diu que sóc una princesa vikinga!
Per poc em pixo! Què bona!
I parlo de 8-9 anys!

Al cap d'uns dies em va venir amb una samarreta d'AC/DC, de la seva talla clar! Pensava que ni en feien d'aquestes samarretes de talla tant petita. Però el millor és que havia anat al concert i tot. I també va anar al dels Rollings Stones al setembre passat. Cada matí quan venia al cole al cotxe escoltava als Rollings "per anar al concert motivada", deia ella.

És un crack! 
L'altre dia me la veig amb aquesta samarreta. I clar, em va sortir de l'ànima: "Mar, m'has de deixar que li faci una foto a aquesta samarreta que portes"-li vaig dir. I ja me la tinc posant! Això és una criatura autèntica. Farà el que vulgui a la vida, és una lluitadora nata. Els porta a tots per on ella vol. Quan es treballa en equip, l'equip en el que hi és ella té l'èxit assegurat perquè ella sap per on s'ha d'anar i què s'ha de fer per aconseguir els objectius que es plantegen. Es ben bé que el caràcter es porta a dins de petit. 
I aquesta pot veritablement arribar a ser princesa si s'ho proposa.

dimarts, 1 de maig de 2018

No és no, NO!


Sabem tots nosaltres el valor de les paraules. 
Sabem també els jocs que s’hi poden fer. 
Sabem de les diferents interpretacions que es poden donar.
Jo, com a mestra, m’esforço en que els meus alumnes utilitzin un llenguatge precís, que digui el que volen dir, que contesti el que se’ls hi pregunta, però això costa.
Si a més a més tenim present que el llenguatge és un cúmul de coses, a part de les paraules en sí, ja la qüestió es complica de forma exponencial: que si el moment personal en que un està, que si la situació, que si el llenguatge corporal, que si parlen tant els silencis com els sorolls….
Darrerament amb la judialització que té tot afegim més i nous valors a les paraules i ens veiem envoltats de lectures i interpretacions que poden portar a algú a la presó sense haver fet res (els nostres presos polítics) o rebaixar les penes molt considerablement a d’altres que han arruïnat la vida a algú (la manada).
L’eslògan que ha crescut per protestar contra els abusos sexuals i violacions és No és no. Però entre el no i el si, hi pot haver un silenci i on queden els silencis? El matís és important i l’eslògan hauria de ser:
Només el SI és SI

dissabte, 21 d’abril de 2018

Los catalanes hacen cosas...

Catalans i catalanes, no em deixeu de sorprendre!
Cada dia ens superem en enginy, en solidaritat, en lluita, en creativitat, en sentit de l'humor, en tantes i tantes coses, potser també en tossuderia, que dit en possitiu seria persistència. No se la que ens tocarà tenir encara però aquí estem, sense baixar la guàrdia! 
I entre tant, com algú va dir un dia: "los catalanes hacen cosas". I fem unes coses...

Resulta que de les tristors no en farem fum, no, sinó tot el contrari: de la cagada d'"inventar-se" un poble , Sant Esteve de les Roures, nosaltres l'hem omplert de vida. I aquest poble sense coordenades geogràfiques ja té de tot el demés: ajuntament, alcalde, colla castellera, TV i ràdio, etc. I com que les pedres ens expliquen la història, doncs també les té (perquè el que no li faltarà, a partir d'ara, serà història):



No em digueu que no som fantàstics!!!
I mira, aquest post, a més a més, ha fet néixer una etiqueta més en la meva biblioteca, la de país.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Escriure per a curar

Escriure el que ens passa, moltes vegades, és una molt bona teràpia. Segur que entre nosaltres n’hi ha uns quants que ho practiquem o que ho hem practicat en alguna ocasió.
A continuació hi ha un fragment que em va agradar molt del llibre que vaig referenciar fa poc, Todo esto te daré de la Dolores Redondo, i que en parla d’això. Un dels protagonistes, Manuel Ortigosa, escriptor, havia escrit un llibre titulat “Lo entregado al no” i explica el què vol dir aquest títol.
En aquest cas és ficció però ves a saber si no amaga alguna realitat. Al final sempre aplica allò que la ficció mai supera la realitat, oi?

"Cuando publicó Lo entregado al no habían transcurrido siete años desde la noche en que su hermana cerró los ojos para siempre. Fue al poco de morir ella cuando sintió por primera vez la necesidad de escribir, y en todo aquel tiempo la posibilidad de hablar en sus novelas de su infancia, de sus padres, de su hermana o del dolor, ni se le había pasado por la cabeza. Había mantenido la promesa que ella le arrancó de no convertirla en su factor vulnerable, se había tragado las lágrimas destinadas a llorar por ella, pues cada vez que afloraban casi podía oírla diciendo: “No llores, cuando eras niño entonces no me dejabas dormir, ahora no me dejarás descansar”.

Pero hubo una mañana en que descubrió aterrorizado que había olvidado su olor, que no recordaba su rostro, que no le quedaban ni sus recuerdos, que empeñado en negar el dolor se lo había entregado al “no”, y el “no” lo estaba devorando hasta hacerlo desaparecer, como si jamás hubiera existido. Ese día comenzó a escribir: Cinco meses de sangrar sobre las páginas en blanco, cinco meses de lágrimas y angustia que le dejaron exhausto. Lo entregado al no había sido el título elegido para hablar de todo lo que no quería hablar, para poner nombre a lo que durante años no quiso nombrar. Se convirtió en su mejor novela, nunca concedió una entrevista sobre aquel libro y se juró que jamás volvería a escribir nada igual."


diumenge, 25 de març de 2018

24 de març del 2018

He vist escrit a algun lloc un fragment del poema "Perquè un dia torni la cançó a Sinera" del Salvador Espriu, que no podria explicar millor el que sento ara:



Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.



dimecres, 21 de març de 2018

Todo esto te daré de Dolores Redondo



M'ha sorprés gratament aquest llibre de la Dolores Redondo. M'encanta com escriu, té un castellà ric i elegant, bonic de llegir, que sap transmetre amb precisió el que vol. Arriba al detall de les coses i de les persones i et fa entendre i sentir. M'he emocionat llegint-lo en diverses ocasions, en unes m'ha fet sentir ràbia, altres tendresa, altres fàstic... Quan un llibre aconsegueix això vol dir que és molt bo.

La història té lloc a Galicia, a la Ribeira Sacra, d'on és originari l'Àlvaro (primer mort de la història) que apareix mort inesperadament per un accident de transit. El seu marit, Manuel Ortigosa, ha de viatjar al lloc dels fets i descobreix un món que l'Àlvaro li havia amagat i una família "noble", els Muñiz de Dàvila, a la qual pertanyia el seu marit i de la que no li havia parlat mai. També descobreix un món del que vol fugir però al mateix temps un món que amaga gent fantàstica, llocs encisadors i una essència que mai haguès pensat que el podria fer entendre el perquè de totes les coses, bones i dolentes, dolentíssimes, que va descobrint quan es veu incitat a fer-ho per un guàrdia civil jubilat que té serioses sospites de que l'accident no va ser tan clar i que vol anar més lluny d'un cas tancat massa ràpidament.

La història està molt ben enfilada. Descriu magistralment uns paisatges que no conec i que no m'importaria gens anar a conèixer. També retrata a la perfecció uns personatges que et fa estimar i uns que et fa odiar, però tant reals com la vida mateixa. Enganxa des del primer moment. Manté la intriga des del principi fins al final. Cap nou element que apareix ho fa perquè si. Tot allò que apareix en un moment o altre ha de tenir un motiu concret. I així es va resolent poc a poc el trasfons de totes les històries que van surgint dins de la gran història que és la mort de l'Àlvaro i la veritable causa d'aquesta.

Totalment recomanable.