dimecres, 2 d’agost de 2017

La ràbia de Lolita Bosch

Em vaig interessar per aquest llibre perquè aquest curs he tingut un cas d'assetjament escolar a la meva aula. 
El primer que vull deixar clar, abans de dir res més, és que penso que s'ha de ser totalment seriós i no tolerar en cap grau cap tipus d'assetjament a les aules, sigui el quin sigui el motiu, sigui la quina sigui la justificació si és que n'hi pot haver en algun cas.
Dit això, també penso que el tema es tracta amb tanta generalitat que flaco favor se li fa al tema. El que surt als medis és totalment sensasionalista i llibres com el de la Lolita Bosch aporten poc en la solució d'aquest problema.
D'entrada el llibre no m'ha agradat gens i a mi el que em fa pensar és que el cas que l'autora denuncia com a assetjament (i sembla ser que és autobiogràfic) es podia haver resolt amb dues o tres intervencions clau. La primera d'elles la de la pròpia protagonista, l'assetjada, que pren una posició passiva i sumissa que lluny està de resoldre res. L'altra cosa que em fa pensar és que els assetjadors són uns cabrons però molts assetjats també tenen molta lletra petita.
Insisteixo en què no es pot permetre cap abús d'un cap a un altre i el que és pitjor d'uns contra un altre, perquè a sobre els assetjadors mai actúen sols, sempre tenen qui els hi fa costat, tot plegat una banda de covards que s'aprofiten de qui encara és més covard que ells i així uns ens fan més grans i emmascaren les seves mancances i l'altre es fa més petit, més dèbil i s'embolica cada cop més en la seva foscor. Però crec que aquesta foscos ja la porta de sèrie. Per què sinó, aquests nens o adolescents, quan canvien de centre també són assetjats en el nou centre al que van? O per què l'assetjat, en un moment donat fa girar la truita i passa a ser assetjador? Penseu que és un comportament "normal"? I quan aquests casos acaben en un suïcidi? Crec que són reaccions molt allunyades de la "normalitat" i que indiquen una problemàtica important al darrere.
A la meva classe (nens de 9 anys) aquest any hi ha hagut un cas incipient d'assetjament. En totes les hores que hem dedicat a tractar el problema han sortit coses increïbles, esgarrifoses. Hem acabat convivint en pau a la classe, al pati i a les entrades i les sortides de l'escola. Segurament en tornar de l'estiu s'haurà d'estar atent novament al tema, no sigui que revifi alguna guspira. El tema no és fàcil. Però crec que per a cada cas cal un estudi molt particular i profund, que no ens hem de deixar portar per la moda que sembla que hi ha ara a dir a qualsevol cosa assetjament o bullying i analitzar amb cura tots i cada un dels actors i de les circumstàncies que intervenen en aquests casos i posar el nom que toca a cada acció, a cada comportament, a cada nen/a i a cada pare/mare. Les coses no són perquè sí.
Assetjament n'hi ha. Força. Massa. I cal combatre'l amb energia i amb intel·ligència. I cal no confondre: "un vaso es un vaso y un plato es un plato".

dilluns, 31 de juliol de 2017

Un mostre em ve a veure

No he vist la pel·lícula i ara, després de llegir el llibre, ja no se si la veuria. 
No tenia ni idea de què anava perquè quan una cosa m'interessa intento no parar-hi massa atenció perquè no me l'espoileratitzin (m'acabo d'inventar una paraula) i m'ha encantat.
He plorat com una magdalena i penso que és una bona lectura per a fer un exercici introspectiu sobre els mostres que tots tenim a dintre o que es vene a visitar de tant e tant.
Ras i curt, encara que metafòric, el teix té el poder de salvar el que es pot salvar. El mostre ve a buscar el que no sempre és fàcil de trobar, encara que sigui dins nostre: la veritat.
Molt recomanable.

divendres, 28 de juliol de 2017

Què m'està passant?

M'ha costat molt recuperar-me de l'esgotament d'aquest curs. He tingut un desgast psiquic molt heavy. A vegades penso que puc amb tot (o amb molt) però a vegades hi ha moltes coses que em superen. 
Aquest any he tingut una paral·lela (altra tutora que fa el mateix curs que jo) que m'ha xuclat les energies. M'ha afectat tant que encara li dono voltes i això em preocupa.
Està clar que la química en les relacions funciona, per a bé i per a mal. Jo amb aquesta persona vaig notar que la química no hi seria des del primer moment però tot anava a pitjor conforme passaven els dies. Hi ha hagut molts companys que tampoc podien amb ella però curiosament a les persones amb més poder dins l'escola semblava que els queia MOLT BÉ. Sembla mentida la força que té el saber fer bé la pilota. Me'n faig creus de com no s'han adonat del falsa, embustera, gandula i bàsica que és. Em fa molta ràbia que li hagi hagut de treure les castanyes del foc en moltes ocasions i a sobre la ben mirada sigui ella. 
Però encara em fa més ràbia una altra cosa i és que diuen que tot el que et resona dels altres és el que no t'agrada de tu.
Uff, no em puc creure que aquesta teoria no falli mai. Jo no sóc com veig que és ella. Ho he intentat analitzar objectivament (si es pot) i no ho veig. Ho he preguntat a altres companys i em donen la raó peró tot i que tampoc la soporten ho porten més relaxadament que jo.
Digueu-me que puc fer!

diumenge, 4 de juny de 2017

La llavor ben sembrada

Divendres al matí quan anava a l'escola vaig escoltar la notícia per la ràdio: Ha mort el Carles Capdevila.
Se'm va aturar la respiració. Anava conduint i se'm va anar aixecant el peu de l'accelerador. Necessitava parar per pessigar-me i creure-m'ho. Em va agafar un nus a la gola terrible. 
Quina pena! Ho vaig setir com si fos una persona de la meva família. 
Ja fa temps que el seguia. M’agradava especialment perquè era dels pocs, que en aquests temps que corren, defensava la feina dels mestres. 
M’agradava la frescura del que escrivia. M’agradava l’humor amb el que es prenia les coses, el positivisme que encomanava. I moltes vegades m’arribava al cor i m’havia fet caure les llàgrimes tot llegint-lo. 
Recordo especialment l’article que va escriure comunicant la seva malaltia. Prou sensibilitzada n’estava jo amb el tema quan feia 2 anys que el meu pare havia mort del mateix. Però en recordo molts altres:
i per suposat el darrer: Diguem-nos coses boniques

El llegia i l’havia anat a escoltar en la presentació d’un dels seus llibres i en una de les conferències que havia anat a fer a Granollers i on vaig tenir el plaer de poder parlar un moment amb ell sobre la professió. Era una persona compromesa, com va demostrar quan va deixar la direcció del ARA i també, recentment en el discurs del premi que va rebre, el Premi Nacional de Comunicació.
No he pogut fer abans aquesta entrada perquè he estat el cap de setmana a fora i no tenia connexió. En arribar a casa he mirat una mica per Internet i he pogut constatar el gran ressó d'aquesta mort i del buit que deixarà entre nosaltres aquesta gran persona que ens havia sabut arribar al cor i encomanar coratge per anar de cara per la vida i viure-la amb entusiasme.
I també he pogut constatar que ha deixat la seva llavor ben sembrada. Tota una lliçó les paraules de l'Eva Piquer i les dels seus fills.
Quin orgull per a tots plegats!
En tots nosaltres també hi ha una llavor que un dia hi vas deixar i anirem regant perquè vagi creixent i anar així, entre tots, escampant aquest gust i aquesta valentia per a les coses clares, el bon fer i el gaudir de les coses senzilles i amb sentit.
Sempre entre nosaltres, Carles!



divendres, 2 de juny de 2017

La teva presència

Fa dies que em rondes. Dies passats em vas sortir en un d'aquells somnis surrealistes en els que a vegades, i sense saber per què, ens toca passar la nit. 
Fa dies que, de tant en tant, alguna cosa em recorda a tu: un gest, una frase, un somriure, una expressió, una lliçó... com ho enyoro tot allò.
Ahir a la conferència seies al meu  costat, reies amb mi, em criticaves al ponent, engelosit d'ell quan et deia "què bo que és" i sempre amb el teu toc d'humor àcid i intel·ligent . 
Tant clar que tinc que et vaig perdre ja fa molt i encara sento la teva presència amb molta intensitat de tant en tant.
Encara em queda un "somni":

Beautiful dawn - melt with the stars again.
Do you remember the day when my journey began?
Will you remember the end (of time)?
Beautiful dawn - You're just blowing my mind again.
Thought I was born to endless night, until you shine.
High; running wild among all the stars above.
Sometimes it's hard to believe you remember me.

Will you be my shoulder when I'm grey and older?
Promise me tomorrow starts with you,
Getting high; running wild among all the stars above.
Sometimes it's hard to believe you remember me


dilluns, 29 de maig de 2017

Fer entrar la lletra


Ja fa uns anys que “per decret llei” a l’escola s’ha de garantir que els nens llegeixin un mínim de 30 min al dia.
Cada escola ha buscat la seva solució al tema. A la meva es fan 10 min a les entrades del matí i la tarda i 10 min al pujar del pati. Segons l’establert pel claustre aquests llibres han de ser triats pels propis nens perquè es tracta de que li agafin el gust a la lectura i una bona manera es deixar-los llegir el que a ells els agradi. Jo no hi estic del tot d’acord en tot això i a més podria inclús justificar que portada aquesta pràctica amb determinats estils es generen moltes altres coses però no precisament que els nens li agafin gust a la lectura. Llavors, i com que no em puc saltar la norma, utilitzo les meves estratègies per intentar assolir realment l’objectiu. Afegeixo a la biblioteca d’aula alguns llibres infantils meus i els recomano algunes altres lectures que poden trobar a la biblioteca i m’invento activitats perquè del que llegeixin en treguin suc i tant si els ha agradat com si no, ho puguin valorar.
A vegades també em trobo amb que els he de suggerir la no lectura de certes coses que porten de casa, no sé si amb la supervisió dels pares o no (aquest seria un altre gran tema per a tractar) perquè hi ha coses que més val fer-les quan toquen. Tot i que m’he trobat amb comentaris tals com: “Mi padre me deja”. Als que no se si encertadament o no he contestat: “Pues si tu padre te deja léelo en tu casa”.

Un dels molts de la col·lecció
La darrera adquisició en la que hi he hagut d’intervenir ha sigut aquesta:

Primer una nena en va portar un. Qual se’l va acabar li va deixar a un company i ella en va portar un altre. I així fins que ja esperen torn la majoria dels de la classe per a llegir-los. Amb tant de moviment al respecte en vaig fullejar un un dia i veient del que es tractava els vaig donar treva fins al següent cap de setmana dient-los que després ja no en volia veure circular cap més per la classe.

Per assegurar-me’n de que no havia estat una qüestió fora de lloc me llegit el nº 1 i 2 de la col·lecció i em ratifico en el que vaig dir, amb tot coneixement de causa.

Es tracta del dia a dia d’un nen entremaliat que es passa el dia fent-ne de tots colors a l’escola i a casa: falsificant notes dels pares a l’escola i de l’escola cap als pares, insultant als companys que no són del seu clan, burlant-se de tot els professors, parlant malament de la seva germana gran, etc. Tot això amb un text que dista molt de ser literatura. Per tant poc model adequat de lectura se’n pot treure d’aquí, així que si als pares els hi està bé, a mi també m’està bé que ho puguin llegir a casa, però no a l’escola.

Tot pot ser que algun pare vingui a queixar-se de mi a la Direcció per l’assumpte, que tot podria ser!
Temps al temps!




dissabte, 13 de maig de 2017

Felicitats, Carme!

El blog de la Carme, el Col·lecció de Moments fa 10 anys i això ja és un motiu suficient a tenir en compte per fer una festassa. 10 anys són 10 anys! Però a part del temps que porta de rodatge, que es poc més del que porta el meu, el que no es pot passar per alt és la seva incansable activitat, la seva sensibilitat i bon gust, la seva calidesa i la seva amabilitat... tot això i algun ingredient més han fet de casa seva un racó entranyable per a visitar. I ara vol que recollim anècdotes que tinguem de la nostra vida bloguera. Jo volia fer una repassada pel meu blog per veure que hi trobava però, ostres, quan m'hi he posat he sigut conscient del que havia plogut des que vaig començar! i llegint i rellegint he anat redescobrint coses i recordant-ne d'altres que ja no sabia ni com situar.

Com a anècdotes puc explicar que al cap de bastant temps de tenir el blog obert un dia vaig tenir un interessant comentari que vaig pensar que era d'un amic de la feina al que li havia dit que tenia aquest racó. Va deixar-me uns quants comentaris. Un dia va venir a visitar-me a la feina i llavors li vaig fer menció als comentaris seus però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir que no eren seus, que ell també els havia vist i que compartia el que deien però que no eren seus. Llavors vaig haver d'investigar una mica d'on venia allò i vaig descobrir que efecivament era una altra persona, que no coneixia de res però que era molt afí a mi i al meu entorn. Poc a poc vam començar una relació epistolar, més enllà del blog, que ens va portar a moltes i moltes estones d'interessants confidències. Un bon dia vam traspassar la virtualitat. Va ser tota una experiència. Paral·lelament, un altre amic meu que també em seguia però que mai m'ha comentat res al blog, va agafar una certa gelosia per la meva relació amb l'altre blogger i aprofitava qualsevol excusa per a ficar-lo en les nostres converses i atribuir-nos històries que mai havien passat. Em vaig veure embolicada en unes històries d'adolescents que ja no tocàven però va ser, en el fons, una situació divertida. 

De relacions epistolars n'he tingut alguna altra i s'han convertit totes en bones relacions d'amistat. 
És curiós com a través de les lletres es conquereixen i s'acosten els cors.