diumenge, 22 d’octubre de 2017

Bull la sang


Des de la meva darrera intervenció aquí, res ha anat a millor. Al contrari. Ja em semblava fort el que llavors comentava, però és que tot ha anat a més, I sospito que encara ens queda molt per veure. 


La fractura està molt marcada, a la societat, a la feina, a les famílies. Els cors estan molt ferits. Han surgit sentiments que semblava que estaven hivernant i sembla que de cop i volta hi ha hagut un gran incendi que ha fet desfer el gel i ha avivat el que cadascú portava a dins amb molta força, sense manera d'arribar a punts d'enteniment. 

Tinc amics de fora de Catalunya que no ho entenen, que encara que hi posen voluntat no entenen els nostres sentiments, que no entenen que no ens sentim espanyols i que la seva bandera no ens fa sentir res. I comences a parlar-ne amb bona voluntat per fer-los-hi entendre de bon rotllo i acaben sortint coses terribles que no venen al cas i que treuen per a justificar el que tu no estàs intentant explicar i que emboiren la amistat de molts anys... és terrible. Potser sóc jo l'obtusa però en tot cas he hagut de callar ja diverses vegades per no trencar la relació.
Està clar que és molt difícil fer entendre els sentiments que un té sobre una cosa a una altra persona. Sobretot si aquell altre mai ha viscut l'experiència. 
No sé si em se explicar massa bé, perquè no tinc el cap per a gaires reflexions profundes, és allò de que la rauxa sobrepassa al seny. Però el que si estic segura és que qui tingui aquests mateixos sentiments ho sabrà entendre i qui no, no ho entendrà mai.

divendres, 6 d’octubre de 2017

La tristor em domina

Fa temps que no escric. Aquests dies he tingut menys temps que mai, entre sortides al carrer a defensar els nostres drets i a protestar per les salvatjades que estem patint. 
Tinc un nus permanent a la gola que no em deixa viure. 
No puc evitar que les llàgrimes em saltin cada dia quan vaig de casa a la feina i escolto les notícies per la ràdio.
No se si ploro de pena, de ràbia, d'impotència... suposo que de tot una mica. Què està passant? Qui s'ha begut l'enteniment? O qui no se l'ha begut? És que no sé ni què pensar. Com es poden defensar coses com les que han passat? Con pot algú, sigui del partit que sigui, del color que sigui, del país que sigui, ja no només no condemnar sinó també justificar les actuacions que s'han dut a terme per part de les forces de l'ordre (quin ordre?). És que, perdoneu-me, però NO HO ENTENC!!!
No recordo un despropòsit com aquest en la meva vida.
I el més fort, és que no és ni un, ni dos, ni tres, és que és molta gent que està enverinada!!! Però què hem fet malament? Què és el que els provoca aquest odi contra nosaltres?
L'únic que em fa sentir bé en aquest moment és l'orgullosa que em sento de ser catalana i veure com el poble ha sortit al carrer, com mai, organitzat i donant una lliçó de ciutadania, un exemple de país. 
Ara només espero que trobem la recompensa a la nostra feina ben feta que de moment permeteu-me que us digui, tot plegat si que em fa una mica de por. Quan toca enfrontar-se a un enemic del tot descerebrat, i sense gaire recolzament per cap altra costat... l'enemic és una bèstia molt negra, armat i sense escrúpols...
No vull pensar en con poden contraatacar pròximament.

dimarts, 26 de setembre de 2017

La fragilitat de l'edat d'or.

Quan tot el que es fa té unes mires a curt plaç, quan tot el que es comença, siguin coses més banals o més importants, es veu i es viu com la possible darrera vegada, quan notes que el cercle es va estrenyent i que la metxa de l'espelma s'està esgotant, quan notes que el cansament està instaurat fins a la medul·la... tires la tovallola de l'intentar convèncer del contrari, ironitzes de certs gestos i esperes que en tot cas actuï la psicologia inversa. I per sobre de tot, respires fons i demanes paciència per a tots plegats.
La mare, a la porta dels 90 i de deixar de ser autònoma verbalitza que vol marxar. Ens trenca el cor als del voltant però, tossuda com és i fent-se la humil, allà està amb el seu "genio i figura", més que mai, apretant els cargols. 
Ja li dic jo:
- Mare, no tenim botó de ON/OFF.
Però ella no hi entén de tecnologia.

divendres, 22 de setembre de 2017

El sexe dels àngels

GEORGE, Simplemente se tu mismo. de Alex Gino


A rel del despertar d'un cas a l'escola d'un nen transgènere vam compar aquest llibre que n'explica una història basada en fets real.

La idea era poder-ne treure alguna cosa que ens ajudés en la gestió de l'assumpte en la mesura que ens hi calgués intervenir.

El llibre com a tal no m'ha semblat gaire interessant i fins i tot l'he trobat de lectura poc "friendly" (no trobo la paraula en català). Si que és veritat que et pot fer entendre coses i que el consell que s'en pot concloure és el de tractar amb la màxima naturalitat qualsevol cas que se't presenti d'aquesta o d'altres questions que per dir-ho d'una manera bàsica u genèrica podriem dir se surten de "lo normal".

En tot cas està clar que el que cal és molta empatia per poder entendre el que pot sentir una personeta (per jove) que se sent atrapat en un cos que no correspond a com realment se sent.

Endavant Lucas!!!

dimecres, 20 de setembre de 2017

Democràcia

No tinc paraules per tot el que està passant!
M'agradaria que fos un malson i que em puguès despertar i veure que res ha passat de veritat, però em sembla que no va així la cosa i que sí, si que s'està produint una ferida que no se si curarà mai.
De moment jo estic tant entristida, enrabiada, desabuda, uff, no trobo les paraules adequades pel garbuix de sentiments que tinc...
A veure com passarà a la història aquest 20 de setembre! 
 

dimecres, 2 d’agost de 2017

La ràbia de Lolita Bosch

Em vaig interessar per aquest llibre perquè aquest curs he tingut un cas d'assetjament escolar a la meva aula. 
El primer que vull deixar clar, abans de dir res més, és que penso que s'ha de ser totalment seriós i no tolerar en cap grau cap tipus d'assetjament a les aules, sigui el quin sigui el motiu, sigui la quina sigui la justificació si és que n'hi pot haver en algun cas.
Dit això, també penso que el tema es tracta amb tanta generalitat que flaco favor se li fa al tema. El que surt als medis és totalment sensasionalista i llibres com el de la Lolita Bosch aporten poc en la solució d'aquest problema.
D'entrada el llibre no m'ha agradat gens i a mi el que em fa pensar és que el cas que l'autora denuncia com a assetjament (i sembla ser que és autobiogràfic) es podia haver resolt amb dues o tres intervencions clau. La primera d'elles la de la pròpia protagonista, l'assetjada, que pren una posició passiva i sumissa que lluny està de resoldre res. L'altra cosa que em fa pensar és que els assetjadors són uns cabrons però molts assetjats també tenen molta lletra petita.
Insisteixo en què no es pot permetre cap abús d'un cap a un altre i el que és pitjor d'uns contra un altre, perquè a sobre els assetjadors mai actúen sols, sempre tenen qui els hi fa costat, tot plegat una banda de covards que s'aprofiten de qui encara és més covard que ells i així uns ens fan més grans i emmascaren les seves mancances i l'altre es fa més petit, més dèbil i s'embolica cada cop més en la seva foscor. Però crec que aquesta foscos ja la porta de sèrie. Per què sinó, aquests nens o adolescents, quan canvien de centre també són assetjats en el nou centre al que van? O per què l'assetjat, en un moment donat fa girar la truita i passa a ser assetjador? Penseu que és un comportament "normal"? I quan aquests casos acaben en un suïcidi? Crec que són reaccions molt allunyades de la "normalitat" i que indiquen una problemàtica important al darrere.
A la meva classe (nens de 9 anys) aquest any hi ha hagut un cas incipient d'assetjament. En totes les hores que hem dedicat a tractar el problema han sortit coses increïbles, esgarrifoses. Hem acabat convivint en pau a la classe, al pati i a les entrades i les sortides de l'escola. Segurament en tornar de l'estiu s'haurà d'estar atent novament al tema, no sigui que revifi alguna guspira. El tema no és fàcil. Però crec que per a cada cas cal un estudi molt particular i profund, que no ens hem de deixar portar per la moda que sembla que hi ha ara a dir a qualsevol cosa assetjament o bullying i analitzar amb cura tots i cada un dels actors i de les circumstàncies que intervenen en aquests casos i posar el nom que toca a cada acció, a cada comportament, a cada nen/a i a cada pare/mare. Les coses no són perquè sí.
Assetjament n'hi ha. Força. Massa. I cal combatre'l amb energia i amb intel·ligència. I cal no confondre: "un vaso es un vaso y un plato es un plato".

dilluns, 31 de juliol de 2017

Un mostre em ve a veure

No he vist la pel·lícula i ara, després de llegir el llibre, ja no se si la veuria. 
No tenia ni idea de què anava perquè quan una cosa m'interessa intento no parar-hi massa atenció perquè no me l'espoileratitzin (m'acabo d'inventar una paraula) i m'ha encantat.
He plorat com una magdalena i penso que és una bona lectura per a fer un exercici introspectiu sobre els mostres que tots tenim a dintre o que es vene a visitar de tant e tant.
Ras i curt, encara que metafòric, el teix té el poder de salvar el que es pot salvar. El mostre ve a buscar el que no sempre és fàcil de trobar, encara que sigui dins nostre: la veritat.
Molt recomanable.