diumenge, 12 de març de 2017

Boira

El temps passa i passa. Vola més que passa.
De cop ja fa calor i de cop torna la pluja, el vent, el fred, la boira. 
Quina trista companya, la boira.
I als "kamacos" (que no ho sóc, però en ocasions m'hi sento) ens agrada, és clar!. Com que no la patim! I les fotos queden tan bucòliques!
Però una altra cosa és viure-hi a sota.
Fa unes setmanes vam pujar al poble a passar un cap de setmana llarg que teniem. El primer dia no vam veure el sol. Tot gris des del matí fins al vespre, trist, humit... sense poder tocar un arbre ni res de l'hort perquè tot estava mullat. 
El segon dia apuntava igual.
- Agafem el cotxe i pugem una mica per la carretera a veure si més amunt està igual- vaig suggerir.
I si, vam agafar el cotxe i als 6 km d'on érem ja vam trobar solet. Quina diferència! De color, de calor, de tot. Tot es veia diferent! Allà hi havia vida. I es veia des de dalt la capa de boira que tapava la plana i els turonets que treien el cap per damunt.
El que hi havia més a prop era confortable però al final del tros, l'abisme, la incògnita, el buit (o ple, en aquest cas, de boira).
















I al cap d'una estona de gaudir de les vistes i d'envejar el que allà hi havia, cap avall un altre cop amb l'esperança de que la boira s'haguès aixecat a casa.
Però no, en un punt del camí tornavem a travessar una cortina blanquinosa, cada vegada més espesa i calant la tristor en tot el cobria.
I així dia tras dia de tots els que vam passar allà.
I nosaltres vam marxar perquè només hi érem el cap de setmana però imagineu-vos els qui hi passen no un dia rera un altre sinó una setmana rera una altra amb la mateixa situació...
No sabem el que tenim!

dimarts, 28 de febrer de 2017

Potent albada







Si no començo així el dia no sóc bona per a res!
Cadascú té els seus vicis!!!

diumenge, 29 de gener de 2017

L'hora del piti


La Tina feia dies que tenia la mosca darrere l’orella. El Robert estava molt nerviós des de feia unes setmanes i ella remenant l’armari de la roba hi va trobar un sobre amb diners, amb molts diners. En preguntar-li què era allò li havia explicat una història poc clara que no l’havia convençut gaire i havia decidit observar-lo de més a prop.

Aquella tarda havia anat a veure l’actuació. En el descans, mentre ell es retirava al camerino, va sortir a prendre un refresc a la terrassa. Es va sorprendre quan va veure que el Robert seia en una taula allà. Què estrany! Però al acostar-se a ell va veure que tenia una cigarreta a la boca i li va estranyar encara més. El Robert no fumava! Ja a dos metres de la taula es va adonar que aquell no era el Robert, s’hi assemblava molt però no era ell. Però aquella exhibició no era gratuïta. Aquell “imitador” era allà perquè tothom el veiés. I si aquell clown era allà, on era l’altre? La coartada havia estat ben ordida però ella era un bon “sabueso” i arribaria al final de tota aquella història.

Aquesta és la meva aportació pels Relats Conjunts de Gener 2017, en la seva 100ena edició. A veure si aconseguim 100 participacions!!!!

Com més lluny et tinc, més a prop et sento...

Contava un periodista, corresponsal a un país llunyà que des de la distància les amistats es cultiven d’una manera diferent. Afortunadament avui en dia, en aquestes coses la distància ja no és tal. Gràcies a Internet, e-mails, whatsaps, skipes,… podem estar en contacte quan volem i, gairebé com volem, amb els nostres. De moment, només hi ha una cosa encara insalvable: el cara a cara. I vull dir el cara a cara sense filtres. El joc de les mirades, els silencis, els somriures i mig somriures, les percepcions que no es desprenen de les paraules sinó de les feromones no són comparables  amb o sense una pantalla pel mig. I justament aquest filtre, inevitable en la distància, és el que dona intimitat i confiança  i et permet parlar de coses que no faries si quedessis amb un amic o amiga per a prendre un cafè. És justament això el que t’ajuda a aprofundir en qualsevol tema, a fer grans confidències, a sincerar-te sense reserves i a articular d’una manera molt sòlida els engranatges de l’amistat amb certes persones.
No sé si hi estareu o no d’acord, sobretot parlant des de l’experiència d’haver viscut una amistat en la distància.

En resum una mostra més del complicats que som, tots plegats. I si m’apureu, una de les moltes incoherències amb les que vivim la vida. Però en aquest cas un bon avantatge de la virtualitat.

dissabte, 24 de desembre de 2016

BON NADAL

Arbre dels extraterrestres
Em feia il·lusió penjar-vos aquest arbre que han fet els nens de la meva classe, la classe dels extraterrestres. 
Cada any quan comença desembre els porto un calendari d'advent i cada dia un, el qui té el numero de llista que coincideix amb el número del dia, obre la finestra i es menja la xocolatina. Però han de fer alguna cosa per guanyarse-la. Aquest any els vaig proposar que dibuixessin i decoressin  una o dues mans i ens expliquessin un acudit o una anècdota divertida. I així mentre juguem també practiquem altres coses: expressió oral i expressió artística. I amb les mans vam anar construint aquest arbre a la porta de la classe. No digueu que no ens ha quedat un arbre xulíssim. 
Doncs aquest arbre és el que decora la meva felicitació de NADAL per a tots vosaltres.

Què sigueu molt feliços!!!!

diumenge, 18 de desembre de 2016

Sempre font d'inspiració

(Foto de les roses de casa a 4º de temperatura)


Desafiant la boira,
desafiant l'hivern,
resitint amb orgull
i mostrant, una vegada més, l'eterna bellesa.

Amb la rosada als sèpals
i la fredor dins la tija,
descargolant amb elegància
les fulles colorides 
i impregnant amb timidesa
de l'olor que captiva l'insecte que la ronda,
i l'olfacte de la mà que la mima.

És el premi, és la recompensa,
és el fruit del treball en silenci,
de les llargues carícies, 
del cuidado diari, amb tendresa, 
amb estima.



diumenge, 11 de desembre de 2016

Passa el temps...

Al blog tinc poques coses que retreure-li i en canvi alguna que altra alegria que agrair-li. 
Una alegria és haver conegut a algunes persones fantàstiques que corren per aquest món i que d’altra manera no hauria estat possible.

Per nosaltres!
És bonic poder celebrar el nostre aniversari, encara que sigui en mode virtual, si no?