Sant Jordi

Llibres i roses,
roses i llibres.
Avui és un dia de festa,
Avui és un dia de carrer,
El sol ha acompanyat per celebrar-ho

Avui a Catalunya és un dia per a dir t’estimo i per a fer-ho, es regalen roses vermelles, que és com posar a les mans de la persona estimada el teu cor latent…

El que passa és que l’esperit consumista de les nostres societats fa que es perdin moltes vegades el sentit de les tradicions i ja estem més per veure qui troba la rosa més original, més grossa, més pomposa, en el fons la més competitiva... Fins i tot aquí arribem. I no pensem que el que hem de buscar és una rosa fresca, bonica, sincera i, molt important, sense espines, i això no ho dic precisament en el sentit literal de la paraula, que també.
En quant als llibres, doncs també per un dia es cau en la temptació del consumisme i alguns brillen, a vegades sense llum pròpia, i altres passen desapercebuts, inclús poden passar a ser arraconats per sempre, tot i tenint un gran interior.
En aquests moments tinc molta lectura acumulada. Estic llegint El mundo, l’últim premi Planeta. M’està agradant força però no per això em pregunto quins són els criteris que te establert el jurat que atorga aquest premi. També tinc pendent Villa Diamante i El Celler.
Aquest Sant Jordi em criden l’atenció La sort del meu destí, de l’Isidre Esteve, Ningú ha escombrat les fulles del Jordi Llavina, Paraules que curen de l’Alex Rovira i L’últim patriarca de Najat El Hachmi. Difícil oi?

(Post del dia 23/04/08 transferit el 25/04/08)

Can Massa a Estac (Pallars Sobirà)

Pocs dies abans de Setmana Santa explicava als nens a l’escola, en el marc del tema dels pobles de muntanya, el fenomen dels “neorurals”. N’hi havia que no entenien com una persona que viu a la ciutat pot deixar-ho tot per anar a viure a un poblet sense serveis i sense tot el que ells estan acostumats a tenir a l’abast. Altres, els més “romàntics” defensaven la postura amb els arguments recurrents de què tot és més sa, més natural, més saludable... Però una cosa és dir-ho i l’altra és fer-ho, tot això, i patir les distàncies i les mancances a les teves carns.

Aquesta Setmana Santa passada hem anat a Estac a visitar la Magalí i la seva família. Ells són una família de “neorurals”. L’any passat quan va acabar el curs escolar van fer les maletes i cap a Estac hi falta gent!. No conec els detalls de com va néixer i va anar madurant aquesta idea però allà estan, en vies d’engegar un negoci de turisme rural i amb l’esperança de que puguin viure més o menys d’això. Tenen una casa molt maca que han anat arreglant amb carinyo i d’una ruïna n’han fet un lloc acollidor en quatre dies i ja només els hi falta ultimar detalls. Tots sembla que s’hi han adaptat bé. Ja hi han passat un hivern que crec que ha de ser el moment més dur i inclús ja no tenen la necessitat de baixar tot sovint a Granollers. Ufff!! Jo només de pensar-ho m’esgarrifo!! Crec que no ho faria mai això però admiro a qui té aquesta força ja no d’anar a un lloc d’aquest estil sinó de canviar tant radicalment de vida. I això que m’agrada l’aventura, però crec quan té un temps curt de caducitat, és a dir, el d’unes vacances.

És curiós perquè tot dinant parlàvem dels personatges “extraordinaris” que corren per aquests paratges: gent solitària, gent poc sociable, gent feta totalment a la seva, gent fosca, primitiva. En canvi, els Garrell-Ferrando són tot el contrari. Se’m fa difícil encaixar-los en el guió. En el fons em sap greu d’haver-los perdut d’un entorn més proper en el que trobava que hi anaven a mida. En una altra escala però tinc una sensació com de fuga de talents... És una sensació estranya perquè tot i que els admiro per la seva valentia i l’energia amb la que s’ho han pres, no els envejo gens, sembla una mica contradictori i no se si em podeu entendre.

Però espero que, tot i aquest canvi radical de vida i de població, continuem mantenint el contacte i puguem compartir més d’una estona. Els hi desitjo molta sort, molt èxit en el seu projecte i molta felicitat.
I aprofito des d’aquí per convidar-vos a tots els que us perdeu pel meu blog a visitar Can Massa a Estac. Segur que us en emportareu un grat record, de la casa i de la família.

LA JUSTÍCIA

Ahir es va celebrar el judici corresponent al robatori que vam patir el passat dia 22 de febrer amb la tècnica del tirón. La Núria, companya d’aventures, incloent-hi aquesta, que va ser a qui li van estirar el bolso, em va trucar indignada per com havia anat tot.

Resulta que desprès de patir l’acte delictiu, d’haver d’anar a fer denúncia, roda de reconeixement, faltar a la feina, gestions diverses, nervis i maldecaps, la van sotmetre durant el judici a un seguit de qüestions posant en dubte la seva paraula. Ella anava a pèl, en canvi els delinqüents anaven assessorats i acompanyats dels corresponents advocats d’ofici (que paguem tots nosaltres) i que se suposa que han de fer justícia.

Em pregunto que és la justícia, en aquests context.

És clar que l’advocat ha de fer el seu paper que és defensar el seu “client”, però d’aquí a basar la seva defensa en el tòpic del bon atac, sabent d’antuvi (perquè en el fons ho han de saber) que en són, de culpables, i que tu no has anat allà per gust a patir nervis i mals rotllos... És una situació surrealista, que voleu que us digui. Els dos nois que ens van robar s’han passat des del 22 de febrer fins ahir a la garjola, han tingut els seus advocats que els han defensat a uñas y dientes i la Núria s’està prenent, gràcies a tot això, pastilles per a poder dormir. Sort que gràcies al seu cunyat que va ser molt hàbil i professional i la Imma que és una tia amb un parell d’ovaris (i suposo que la sort també va acompanyar) va recuperar totes les pertinences:claus, documents, ulleres, mòbil, i inclús els diners. Però el mal tràngol no te'l treu ningú, ni el d’aquella nit, ni el dels moments dels reconeixements, ni el del judici... Només et queda la satisfacció que aquests han hagut de pringar aquests dies però la veritat és que et penses molt i molt bé el que fer si això es repeteix, perquè el preu de demanar únicament que es faci justícia és força car i desagradable.

Així no podem anar bé. I a sobre, encara no sabem si finalment el veredicte va ser de culpabilitat i amb quina pena ho paguen o d’innocència. No estaria malament, en aquests casos que a aquests personatges se'ls fes tornar al seu país, per exemple. Què de xoriços amb els de casa en tenim prou! I sort que al final només era un bolso!!!! No anem bé, no anem bé!!!

Abril

L'Abril per a mi significa molt. És un mes interessant. Ho comença a ser el dia 1, el 7 continua, el 19 com cada mes, el 20, el 23, el 25 i el 27, onomàstiques assenyalades en els calendaris de totes les cases...
És el món Àries, importants personatges per a mi, i a cavall del món Taure, també importants per a mi...
A més Abril és un nom de dona que no m’hauria importat portar o posar a una filla meva, igual que Laura.
Abril té una musicalitat líquida i aroma de flors, colors vius però suaus i brisa, molta brisa. Plena primavera efervescent. Creix la llum, comença a fer bo, convida al passeig.
Olor a clavell blanc. I la poncella de la rosa a punt d’esclatar... esperant que el cavaller la regali a la princesa...
Els camps es cobreixen de verd i de tant en tant, una rosella.
Les pàgines s’omplen de versos i de tant en tant, cau una llàgrima, d’alguna ànima que no avança al ritme de les flors.
La mar, encara freda aguaita als invasors amb els ulls ben blaus.
Un bon moment per la retrobada. Tot torna a començar.
Amb serenor, amb bones intencions, amb aires renovats...
Amb ulls que miren als fons dels ulls dels altres i somriures que es dibuixen des de dins del cor.
Que ningú ens robi el mes d’abril!!!

Atenea

Avui passava per davant de l’hotel Atenea i hi havia un grup d’unes 15-20 persones que s’estaven fent una foto a l’entrada, en pla equip de futbol, tots riallers i contents. Estava clar que era un grup de treballadors d’una empresa que eren allà fent alguna jornada o curs o reunió corporativa. Enseguida m’ha vingut al cap la meva vida anterior. Què a flor de pell que ho tinc encara!!! I precisament m’ha vingut al cap el que va significar per a mi l’Atenea: va ser l’escenari on vaig pujar de banda, professionalment parlant, a Temoinsa, va ser el lloc que en un moment concret va triar la companyia per a fer reunions, cursos, inclús una festa de Nadal i en els que vaig ser-ne viva protagonista i va ser on em vaig anar acostant i coneixent a qui em va ajudar i ensenyar i recolzar en tot això. En guardo tant bons records d’aquells principis.
En aquells moments es començaven a elaborar les mels que més endavant tastaríem en quant a èxits professionals. En aquells moments la meva realitat laboral era un somni, un somni real, un somni en el que hi participava de manera viva i activa. I la bombolla de sabó es va anar fent grossa i canviava de colors, i anava donant voltes i va arribar un punts que va fer PLOF! És va trencar i va desaparèixer i amb ella tot aquell somni es va acabar de cop. Tot es va fondre.
Avui, quan he tingut aquests pensaments he valorat que ara estic bé, que m’alegro d’estar on estic i crec que he estat afortunada amb el canvi. Avui per avui no em queixo, tot al contrari. Hi ha coses que em dol haver perdut, però així és la vida. I encara que fàcilment amb aquest tema em tornen les llàgrimes als ulls, penso que ja he après a veure-ho d’aquesta manera: aquell somni es va acabar però qualsevol nit pot tornar a sortit el sol i viure una altra bonica història.