Can Massa a Estac (Pallars Sobirà)

Pocs dies abans de Setmana Santa explicava als nens a l’escola, en el marc del tema dels pobles de muntanya, el fenomen dels “neorurals”. N’hi havia que no entenien com una persona que viu a la ciutat pot deixar-ho tot per anar a viure a un poblet sense serveis i sense tot el que ells estan acostumats a tenir a l’abast. Altres, els més “romàntics” defensaven la postura amb els arguments recurrents de què tot és més sa, més natural, més saludable... Però una cosa és dir-ho i l’altra és fer-ho, tot això, i patir les distàncies i les mancances a les teves carns.

Aquesta Setmana Santa passada hem anat a Estac a visitar la Magalí i la seva família. Ells són una família de “neorurals”. L’any passat quan va acabar el curs escolar van fer les maletes i cap a Estac hi falta gent!. No conec els detalls de com va néixer i va anar madurant aquesta idea però allà estan, en vies d’engegar un negoci de turisme rural i amb l’esperança de que puguin viure més o menys d’això. Tenen una casa molt maca que han anat arreglant amb carinyo i d’una ruïna n’han fet un lloc acollidor en quatre dies i ja només els hi falta ultimar detalls. Tots sembla que s’hi han adaptat bé. Ja hi han passat un hivern que crec que ha de ser el moment més dur i inclús ja no tenen la necessitat de baixar tot sovint a Granollers. Ufff!! Jo només de pensar-ho m’esgarrifo!! Crec que no ho faria mai això però admiro a qui té aquesta força ja no d’anar a un lloc d’aquest estil sinó de canviar tant radicalment de vida. I això que m’agrada l’aventura, però crec quan té un temps curt de caducitat, és a dir, el d’unes vacances.

És curiós perquè tot dinant parlàvem dels personatges “extraordinaris” que corren per aquests paratges: gent solitària, gent poc sociable, gent feta totalment a la seva, gent fosca, primitiva. En canvi, els Garrell-Ferrando són tot el contrari. Se’m fa difícil encaixar-los en el guió. En el fons em sap greu d’haver-los perdut d’un entorn més proper en el que trobava que hi anaven a mida. En una altra escala però tinc una sensació com de fuga de talents... És una sensació estranya perquè tot i que els admiro per la seva valentia i l’energia amb la que s’ho han pres, no els envejo gens, sembla una mica contradictori i no se si em podeu entendre.

Però espero que, tot i aquest canvi radical de vida i de població, continuem mantenint el contacte i puguem compartir més d’una estona. Els hi desitjo molta sort, molt èxit en el seu projecte i molta felicitat.
I aprofito des d’aquí per convidar-vos a tots els que us perdeu pel meu blog a visitar Can Massa a Estac. Segur que us en emportareu un grat record, de la casa i de la família.