Ser dona a la Xina

Acabo de llegir un llibre que m’ha impressionat. Es titula Ser dona a la Xina escrit per la periodista xinesa Xinran. Es un testimoni de vides anònimes, vides de dones que han patit uns tractes totalment inhumans emmarcats en la societat i la cultura en les que els ha tocat viure i que es contemporània a la nostra. Sembla impossible que pugui ser així. I el pitjor és que quan et vas ficant en el llibre i en les històries dels diferents testimonis arribes a pensar que quantes de la teva societat i cultura potser també estan patint algunes de les situacions que es descriuen en el llibre, com són: violacions per part de pares i familiars, consideracions de ser inferior que serveix només per a fer de criada, etc.

Déu ni do el que tenim al voltant i no “veiem”. Qui pot mesurar el grau d’humà i/o el grau d’animal que hi ha dintre de cada un? On és el llindar del bé i el mal que pot fer una “persona” (i ja ho poso entre cometes) a una altra persona? Hi ha justificacions per a determinades actituds en vers els altres, polítiques, religioses, culturals, etc.? Ja pressuposo que no estic descobrint res nou, però la lectura d’aquest llibre m’ha fet sentir dolor intern, ràbia, impotència, perplexitat... Us convido a llegir-lo malgrat la seva duresa.

ODA a TU

El meus ulls et parlaven i sabia que els teus també sentien el que els meus et deien.

Aquell era el veritable so del silenci.

Però tanmateix hi havia alguna cosa infranquejable entre nosaltres que ens impedia superar la barrera de la pell.

Amb tot i això encara no he perdut l’esperança de que algun dia els somnis que tinc quan estic desperta deixin de ser somnis i el que sembla impossible es faci possible.

Avui fa 2 anys de la meva segona vida!!

Avui , 1 de febrer, fa exactament 2 anys que va començar la meva aventura a l’escola. Qui m’ho anava a dir!!! M’han passat tantes coses en aquest període de temps i m’ha canviat la vida de forma tant radical que em costa adonar-me’n de que només han passat dos anys. Em sembla que en fa molts més que hi sóc en aquest altre món.
Tot el còctel que va provocar el canvi m’ha fet fer gran per dins. Madurar i envellir. Hi ha hagut moltes circumstàncies col·laterals en tot això i no dono la “culpa” si es pot dir culpa a res en particular sinó al conjunt, però ara em sento així: madura i una mica vella.
La vida m’ha posat davant uns reptes durs que mai m’havia plantejat tenir i per això crec que havia tingut una vida “fàcil”, no regalada, però fàcil. Ara he après de debò que encara hi ha moltes coses per arribar i s’han d’anar entomant quan venen i de la millor manera possible. I que cal començar cada dia amb energies renovades per poder-lo acabar positivament i no defallir.
Aquest és el gran repte de la vida real.