divendres, 6 de novembre del 2009

Els divendres, enigmarius tendres

M’ha fet gràcia sentir avui al matí la presentació d’aquesta secció que a vegades comentàvem i que sempre em recorda a tu, sobretot avui que feia poques hores ens havíem vist, desprès d’any i mig de no fer-ho . Doncs mira, aquest post te’l dedico, al cap i a la fi formes part de la meva xarxa constel·lar. I sé que sabràs donar-te per al·ludit.
Gràcies per la vetllada. Sempre és un plaer el compartir amb tu una estona i l’intercanviar experiències, encara que ara ja siguin tant diferents, però per això no menys interessants. És clar que ahir el protagonista va ser un altre tema, donades les circumstàncies actuals del motiu que ens va fer conèixer. I no sé si va ser perquè aquest tema tocava o pel temps que feia que gairebé no sabíem res l’un de l’altre i a vegades costa, però no vam ni entrar en el terreny personal. Queda pendent per la propera que espero que sigui això, més propera.
Ahir et vaig comentar el pitjor moment que havia viscut al teu costat, al sopar del desembre del 2006, en la que estàvem asseguts en dos tamborets a la barra del bareto del qual ni recordo el nom, i vaig sentir a cau d’orella una distància d’anys llum entre tu i jo. Ahir curiosament es va repetir exactament la mateixa situació a Cal Boadas, no sé si en vas ser conscient, però afortunadament el sentiment era un altre.
Ja fa temps que els 100 km o els que siguin no són distància i espero que mai més ho siguin els dos pams. Tot i que penso que la distància si que ajuda a l’oblit confio en que sapiguem gestionar-ho per trencar el tòpic.
Una molt forta abraçada

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada