Sant Honorat (Peramola)

Dissabte vam pujar a Sant Honorat (Peramola). Feia temps que no anava a la muntanya i en tenia moltes ganes. Uff, com em va costar al principi! Jo havia estat com una cabreta i ara m'ofegava a la tercera pujada. Com pesen els anys! I també el desentreno! Però si aconsegueixes no rendir-te al final tens premi. Conforme vas pujant vas tornant a sentir que es desperta el cuc que qui ha tastat la muntanya té.

 

Caminar per la natura salvatge és molt més que un esport. O millor dit, pot ser un esport pel cos i per la ment. Pas a pas i omplint els pulmons d'aire sa, amb flaira de romaní o farigola, la ment va i ve i dóna voltes a qüestions no resoltes, a records emergents, a projectes futurs, a clarificar posicions, a calmar inquietuds, a relaxar la ment.

I mentrestant una pedra bonica, una flor encisadora, el cant d'un ocell simpàtic, el brunzit d'un insecte van entretenint els sentits. I de cop: Oooooh, quina meravella! Un paisatge impressionant es desplega davant teu i et fa petit davant de la immensitat de la natura. El poder de la seva bellesa t'emociona, t'alegra, el deixa sense paraules mentre gaudeixes de l'espectacle.

Feia temps que no sentia això i ho vaig reviure i de quina manera.

Mai les fotografies provoquen el mateix sentiment perquè no poden captar de cap manera el que capta la retina, però com a record en el temps no es pot demanar més i segur que vosaltres quan les mireu podreu imaginar-vos-ho.