Ofrenda a la tormenta de Dolores Redondo

Finalment també ha caigut el tercer volum de la trilogia.

Si els anteriors em van agradar, aquest més.

La història és trepidant i et manté enganxada des del principi fins al final. La trama va lligant fets que han anat passat i que no semblava tinguessin cap importància en el fil de la història i que al final resulta que són la clau de tot. 

La intriga es manté fins al final i, al final, hi ha una gran sorpresa. Alguna cosa es va intuint, però el final és una inesperada incògnita.

Els paisatges del Batzan estan tant ben descrits que et venen ganes de visitar aquella zona i fer els recorreguts que l'Amaia Salazar va fent, i que ens transmet aquest amor a la terra.

En aquesta part s'ha hagut de recórrer al principi dels casos que es van donar en el primer llibre i a la resolució de moltes incògnites que encara naixien més enrere, en la infantesa de la inspectora i en les llegendes que formen part de la cultura de la zona des de fa molts i molts anys. Alts estaments de l'església, la medicina i la justícia es veuen implicats en la trama de la història. Al final la rigurosa forma de treballar de la inspectora i del seu equip van desenredant el cabdell fent de forma subtil fins i tot crítica politico-social.

Igual o més que ens els anterior la pròpia trama interior de la protagonista també és interessant. En aquesta part es continua debatent entre la seva responsabilitat laboral i la familiar i es veu enredada en una crisi de parella. Descobrim també molts detalls de la seva pròpia família, detalls que estan vinculats amb el més genuí de la història. 

"Miró alrededor, invadida por la soledad, se inclinó y desprendió del suelo blando un canto irregular, que limpió de barro frotándolo contra su ropa; avanzó dos pasos y lo colocó sobre la superfície pulida de la piedra mesa. Después, nada.

El fuego alimentado por la humillación y la vergüenza  se había consumido con el esfuerzo de llegar hasta allí, y ahora no quedaba nada más que cenizas apagadas y frías. Inmóvil en aquel lugar, con el rostro empapado de lluvia, sintió en sus ojos los bordes preñados de partículas de lluvia que pesaban tanto... Amaia Salazar inclinó la cabeza y las gotas que pendían de sus pestañas cayeron arrastrando un océano de lanto que se derramó mientras su cuerpo se desmoronaba hacia adelante, vencido. [...]

No regresó a la comisaría. Nadie se lo reprocharía. Sólo quería ir a casa. [...] No era la primera vez que se enfrentaba a la humillación y el aprobio. Cuando tenía 9 años era casi una experta en ese tipo de aprendizaje en el que nos doctora la vida, que no sirve absolutamente para nada, no te prepara, no te hace más fuerte; eso es sólo una barrena cruel y profundamente enclavada en la roca que eres. Un canal de debilidad que disimulas con suerte durante años, un dolor que reconoces en cuanto llega devolviéndote el deseo intacto de huir, de volver a la caverna donde habita el corazón humano, de renunciar al privilegio de la luz, que sólo es foco sobre tus miserias."

Una petita mostra del que no se si he sabut transmetre amb la meva ressenya.