divendres, 27 de novembre del 2015

Sempre en el meu cor i sovint en el meu cap

De tant en tant em tornes
sense fer res, sense voler, sense saber per què.
Són impulsos, són espurnes que cueixen,
són desitjos incomplerts?
Visualitzar-te em fa somriure, em relaxa, em gratifica
i em fa pena el no tenir-te,
em fa pena que tot és ja passat.
Però em negiteja encara la incertesa
del no saber que van ser aquells petons furtius inconscients
i em fan encara molt més mal
tots els que conscientment no ens vam fer.

dilluns, 16 de novembre del 2015

Gràcies Alex

M'algrat tot, m'algrat els fets del passat divendres vulguin enterbolir la veritable i bona essència de l'ésser humà, i salvant les distàncies perquè res és comparable a la barbàrie, ens arriben mostres de gent bona.
La setmana passada el meu fill va perdre la cartera. Se'n va adonar quan anava a agafar el tren al matí següent i no ho va poder fer. Diners no en portava perquè mai té un cèntim, però tenia la targeta per estudiants de la Renfe (200€), el DNI i el carnet de l'escola, documents valuosos i imprescindibles pel seu dia a dia.
A la tarda tot van ser maldecaps, anar a la policia a veure què podia fer per a recuperar-lo i demés.
Al dia següent al vespre, en arribar a casa hi ha via la cartera a la bústia amb aquesta nota:

Quin gest! Quina alegria vam tenir! Doble alegria: la de recuperar allò perdut amb el consegüent estalvi de maldecaps i la constatació de que encara hi ha bones persones.
Com que no va deixar cap telèfon per a poder-li agrair i com no sé  cap altra manera de fer-ho li dedico aquesta entrada i li desitjo el millor.