divendres, 22 de setembre de 2017

El sexe dels àngels

GEORGE, Simplemente se tu mismo. de Alex Gino


A rel del despertar d'un cas a l'escola d'un nen transgènere vam compar aquest llibre que n'explica una història basada en fets real.

La idea era poder-ne treure alguna cosa que ens ajudés en la gestió de l'assumpte en la mesura que ens hi calgués intervenir.

El llibre com a tal no m'ha semblat gaire interessant i fins i tot l'he trobat de lectura poc "friendly" (no trobo la paraula en català). Si que és veritat que et pot fer entendre coses i que el consell que s'en pot concloure és el de tractar amb la màxima naturalitat qualsevol cas que se't presenti d'aquesta o d'altres questions que per dir-ho d'una manera bàsica u genèrica podriem dir se surten de "lo normal".

En tot cas està clar que el que cal és molta empatia per poder entendre el que pot sentir una personeta (per jove) que se sent atrapat en un cos que no correspond a com realment se sent.

Endavant Lucas!!!

dimecres, 20 de setembre de 2017

Democràcia

No tinc paraules per tot el que està passant!
M'agradaria que fos un malson i que em puguès despertar i veure que res ha passat de veritat, però em sembla que no va així la cosa i que sí, si que s'està produint una ferida que no se si curarà mai.
De moment jo estic tant entristida, enrabiada, desabuda, uff, no trobo les paraules adequades pel garbuix de sentiments que tinc...
A veure com passarà a la història aquest 20 de setembre! 
 

dimecres, 2 d’agost de 2017

La ràbia de Lolita Bosch

Em vaig interessar per aquest llibre perquè aquest curs he tingut un cas d'assetjament escolar a la meva aula. 
El primer que vull deixar clar, abans de dir res més, és que penso que s'ha de ser totalment seriós i no tolerar en cap grau cap tipus d'assetjament a les aules, sigui el quin sigui el motiu, sigui la quina sigui la justificació si és que n'hi pot haver en algun cas.
Dit això, també penso que el tema es tracta amb tanta generalitat que flaco favor se li fa al tema. El que surt als medis és totalment sensasionalista i llibres com el de la Lolita Bosch aporten poc en la solució d'aquest problema.
D'entrada el llibre no m'ha agradat gens i a mi el que em fa pensar és que el cas que l'autora denuncia com a assetjament (i sembla ser que és autobiogràfic) es podia haver resolt amb dues o tres intervencions clau. La primera d'elles la de la pròpia protagonista, l'assetjada, que pren una posició passiva i sumissa que lluny està de resoldre res. L'altra cosa que em fa pensar és que els assetjadors són uns cabrons però molts assetjats també tenen molta lletra petita.
Insisteixo en què no es pot permetre cap abús d'un cap a un altre i el que és pitjor d'uns contra un altre, perquè a sobre els assetjadors mai actúen sols, sempre tenen qui els hi fa costat, tot plegat una banda de covards que s'aprofiten de qui encara és més covard que ells i així uns ens fan més grans i emmascaren les seves mancances i l'altre es fa més petit, més dèbil i s'embolica cada cop més en la seva foscor. Però crec que aquesta foscos ja la porta de sèrie. Per què sinó, aquests nens o adolescents, quan canvien de centre també són assetjats en el nou centre al que van? O per què l'assetjat, en un moment donat fa girar la truita i passa a ser assetjador? Penseu que és un comportament "normal"? I quan aquests casos acaben en un suïcidi? Crec que són reaccions molt allunyades de la "normalitat" i que indiquen una problemàtica important al darrere.
A la meva classe (nens de 9 anys) aquest any hi ha hagut un cas incipient d'assetjament. En totes les hores que hem dedicat a tractar el problema han sortit coses increïbles, esgarrifoses. Hem acabat convivint en pau a la classe, al pati i a les entrades i les sortides de l'escola. Segurament en tornar de l'estiu s'haurà d'estar atent novament al tema, no sigui que revifi alguna guspira. El tema no és fàcil. Però crec que per a cada cas cal un estudi molt particular i profund, que no ens hem de deixar portar per la moda que sembla que hi ha ara a dir a qualsevol cosa assetjament o bullying i analitzar amb cura tots i cada un dels actors i de les circumstàncies que intervenen en aquests casos i posar el nom que toca a cada acció, a cada comportament, a cada nen/a i a cada pare/mare. Les coses no són perquè sí.
Assetjament n'hi ha. Força. Massa. I cal combatre'l amb energia i amb intel·ligència. I cal no confondre: "un vaso es un vaso y un plato es un plato".

dilluns, 31 de juliol de 2017

Un mostre em ve a veure

No he vist la pel·lícula i ara, després de llegir el llibre, ja no se si la veuria. 
No tenia ni idea de què anava perquè quan una cosa m'interessa intento no parar-hi massa atenció perquè no me l'espoileratitzin (m'acabo d'inventar una paraula) i m'ha encantat.
He plorat com una magdalena i penso que és una bona lectura per a fer un exercici introspectiu sobre els mostres que tots tenim a dintre o que es vene a visitar de tant e tant.
Ras i curt, encara que metafòric, el teix té el poder de salvar el que es pot salvar. El mostre ve a buscar el que no sempre és fàcil de trobar, encara que sigui dins nostre: la veritat.
Molt recomanable.

divendres, 28 de juliol de 2017

Què m'està passant?

M'ha costat molt recuperar-me de l'esgotament d'aquest curs. He tingut un desgast psiquic molt heavy. A vegades penso que puc amb tot (o amb molt) però a vegades hi ha moltes coses que em superen. 
Aquest any he tingut una paral·lela (altra tutora que fa el mateix curs que jo) que m'ha xuclat les energies. M'ha afectat tant que encara li dono voltes i això em preocupa.
Està clar que la química en les relacions funciona, per a bé i per a mal. Jo amb aquesta persona vaig notar que la química no hi seria des del primer moment però tot anava a pitjor conforme passaven els dies. Hi ha hagut molts companys que tampoc podien amb ella però curiosament a les persones amb més poder dins l'escola semblava que els queia MOLT BÉ. Sembla mentida la força que té el saber fer bé la pilota. Me'n faig creus de com no s'han adonat del falsa, embustera, gandula i bàsica que és. Em fa molta ràbia que li hagi hagut de treure les castanyes del foc en moltes ocasions i a sobre la ben mirada sigui ella. 
Però encara em fa més ràbia una altra cosa i és que diuen que tot el que et resona dels altres és el que no t'agrada de tu.
Uff, no em puc creure que aquesta teoria no falli mai. Jo no sóc com veig que és ella. Ho he intentat analitzar objectivament (si es pot) i no ho veig. Ho he preguntat a altres companys i em donen la raó peró tot i que tampoc la soporten ho porten més relaxadament que jo.
Digueu-me que puc fer!

diumenge, 4 de juny de 2017

La llavor ben sembrada

Divendres al matí quan anava a l'escola vaig escoltar la notícia per la ràdio: Ha mort el Carles Capdevila.
Se'm va aturar la respiració. Anava conduint i se'm va anar aixecant el peu de l'accelerador. Necessitava parar per pessigar-me i creure-m'ho. Em va agafar un nus a la gola terrible. 
Quina pena! Ho vaig setir com si fos una persona de la meva família. 
Ja fa temps que el seguia. M’agradava especialment perquè era dels pocs, que en aquests temps que corren, defensava la feina dels mestres. 
M’agradava la frescura del que escrivia. M’agradava l’humor amb el que es prenia les coses, el positivisme que encomanava. I moltes vegades m’arribava al cor i m’havia fet caure les llàgrimes tot llegint-lo. 
Recordo especialment l’article que va escriure comunicant la seva malaltia. Prou sensibilitzada n’estava jo amb el tema quan feia 2 anys que el meu pare havia mort del mateix. Però en recordo molts altres:
i per suposat el darrer: Diguem-nos coses boniques

El llegia i l’havia anat a escoltar en la presentació d’un dels seus llibres i en una de les conferències que havia anat a fer a Granollers i on vaig tenir el plaer de poder parlar un moment amb ell sobre la professió. Era una persona compromesa, com va demostrar quan va deixar la direcció del ARA i també, recentment en el discurs del premi que va rebre, el Premi Nacional de Comunicació.
No he pogut fer abans aquesta entrada perquè he estat el cap de setmana a fora i no tenia connexió. En arribar a casa he mirat una mica per Internet i he pogut constatar el gran ressó d'aquesta mort i del buit que deixarà entre nosaltres aquesta gran persona que ens havia sabut arribar al cor i encomanar coratge per anar de cara per la vida i viure-la amb entusiasme.
I també he pogut constatar que ha deixat la seva llavor ben sembrada. Tota una lliçó les paraules de l'Eva Piquer i les dels seus fills.
Quin orgull per a tots plegats!
En tots nosaltres també hi ha una llavor que un dia hi vas deixar i anirem regant perquè vagi creixent i anar així, entre tots, escampant aquest gust i aquesta valentia per a les coses clares, el bon fer i el gaudir de les coses senzilles i amb sentit.
Sempre entre nosaltres, Carles!



divendres, 2 de juny de 2017

La teva presència

Fa dies que em rondes. Dies passats em vas sortir en un d'aquells somnis surrealistes en els que a vegades, i sense saber per què, ens toca passar la nit. 
Fa dies que, de tant en tant, alguna cosa em recorda a tu: un gest, una frase, un somriure, una expressió, una lliçó... com ho enyoro tot allò.
Ahir a la conferència seies al meu  costat, reies amb mi, em criticaves al ponent, engelosit d'ell quan et deia "què bo que és" i sempre amb el teu toc d'humor àcid i intel·ligent . 
Tant clar que tinc que et vaig perdre ja fa molt i encara sento la teva presència amb molta intensitat de tant en tant.
Encara em queda un "somni":

Beautiful dawn - melt with the stars again.
Do you remember the day when my journey began?
Will you remember the end (of time)?
Beautiful dawn - You're just blowing my mind again.
Thought I was born to endless night, until you shine.
High; running wild among all the stars above.
Sometimes it's hard to believe you remember me.

Will you be my shoulder when I'm grey and older?
Promise me tomorrow starts with you,
Getting high; running wild among all the stars above.
Sometimes it's hard to believe you remember me


dilluns, 29 de maig de 2017

Fer entrar la lletra


Ja fa uns anys que “per decret llei” a l’escola s’ha de garantir que els nens llegeixin un mínim de 30 min al dia.
Cada escola ha buscat la seva solució al tema. A la meva es fan 10 min a les entrades del matí i la tarda i 10 min al pujar del pati. Segons l’establert pel claustre aquests llibres han de ser triats pels propis nens perquè es tracta de que li agafin el gust a la lectura i una bona manera es deixar-los llegir el que a ells els agradi. Jo no hi estic del tot d’acord en tot això i a més podria inclús justificar que portada aquesta pràctica amb determinats estils es generen moltes altres coses però no precisament que els nens li agafin gust a la lectura. Llavors, i com que no em puc saltar la norma, utilitzo les meves estratègies per intentar assolir realment l’objectiu. Afegeixo a la biblioteca d’aula alguns llibres infantils meus i els recomano algunes altres lectures que poden trobar a la biblioteca i m’invento activitats perquè del que llegeixin en treguin suc i tant si els ha agradat com si no, ho puguin valorar.
A vegades també em trobo amb que els he de suggerir la no lectura de certes coses que porten de casa, no sé si amb la supervisió dels pares o no (aquest seria un altre gran tema per a tractar) perquè hi ha coses que més val fer-les quan toquen. Tot i que m’he trobat amb comentaris tals com: “Mi padre me deja”. Als que no se si encertadament o no he contestat: “Pues si tu padre te deja léelo en tu casa”.

Un dels molts de la col·lecció
La darrera adquisició en la que hi he hagut d’intervenir ha sigut aquesta:

Primer una nena en va portar un. Qual se’l va acabar li va deixar a un company i ella en va portar un altre. I així fins que ja esperen torn la majoria dels de la classe per a llegir-los. Amb tant de moviment al respecte en vaig fullejar un un dia i veient del que es tractava els vaig donar treva fins al següent cap de setmana dient-los que després ja no en volia veure circular cap més per la classe.

Per assegurar-me’n de que no havia estat una qüestió fora de lloc me llegit el nº 1 i 2 de la col·lecció i em ratifico en el que vaig dir, amb tot coneixement de causa.

Es tracta del dia a dia d’un nen entremaliat que es passa el dia fent-ne de tots colors a l’escola i a casa: falsificant notes dels pares a l’escola i de l’escola cap als pares, insultant als companys que no són del seu clan, burlant-se de tot els professors, parlant malament de la seva germana gran, etc. Tot això amb un text que dista molt de ser literatura. Per tant poc model adequat de lectura se’n pot treure d’aquí, així que si als pares els hi està bé, a mi també m’està bé que ho puguin llegir a casa, però no a l’escola.

Tot pot ser que algun pare vingui a queixar-se de mi a la Direcció per l’assumpte, que tot podria ser!
Temps al temps!




dissabte, 13 de maig de 2017

Felicitats, Carme!

El blog de la Carme, el Col·lecció de Moments fa 10 anys i això ja és un motiu suficient a tenir en compte per fer una festassa. 10 anys són 10 anys! Però a part del temps que porta de rodatge, que es poc més del que porta el meu, el que no es pot passar per alt és la seva incansable activitat, la seva sensibilitat i bon gust, la seva calidesa i la seva amabilitat... tot això i algun ingredient més han fet de casa seva un racó entranyable per a visitar. I ara vol que recollim anècdotes que tinguem de la nostra vida bloguera. Jo volia fer una repassada pel meu blog per veure que hi trobava però, ostres, quan m'hi he posat he sigut conscient del que havia plogut des que vaig començar! i llegint i rellegint he anat redescobrint coses i recordant-ne d'altres que ja no sabia ni com situar.

Com a anècdotes puc explicar que al cap de bastant temps de tenir el blog obert un dia vaig tenir un interessant comentari que vaig pensar que era d'un amic de la feina al que li havia dit que tenia aquest racó. Va deixar-me uns quants comentaris. Un dia va venir a visitar-me a la feina i llavors li vaig fer menció als comentaris seus però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir que no eren seus, que ell també els havia vist i que compartia el que deien però que no eren seus. Llavors vaig haver d'investigar una mica d'on venia allò i vaig descobrir que efecivament era una altra persona, que no coneixia de res però que era molt afí a mi i al meu entorn. Poc a poc vam començar una relació epistolar, més enllà del blog, que ens va portar a moltes i moltes estones d'interessants confidències. Un bon dia vam traspassar la virtualitat. Va ser tota una experiència. Paral·lelament, un altre amic meu que també em seguia però que mai m'ha comentat res al blog, va agafar una certa gelosia per la meva relació amb l'altre blogger i aprofitava qualsevol excusa per a ficar-lo en les nostres converses i atribuir-nos històries que mai havien passat. Em vaig veure embolicada en unes històries d'adolescents que ja no tocàven però va ser, en el fons, una situació divertida. 

De relacions epistolars n'he tingut alguna altra i s'han convertit totes en bones relacions d'amistat. 
És curiós com a través de les lletres es conquereixen i s'acosten els cors. 

dimarts, 9 de maig de 2017

Els tolls i les criatures


Em pregunto quina força magnètica deuen tenir els tolls que són un lloc inexcusable per a trepitjar per a la canalla.
És un fenomen curiós. Ja de ben petits quan les criatures veuen un toll van directes a ficar-hi els peus. Xipollejar és tota una experiència. Jo recordo que a mi també m’agradava molt. Desitjava portar botes d’aigua quan plovia per tenir llicència per a trepitjar-los tots. Si no les portava també ho feia però llavors anava acompanyada amb una tanda al cul. Però tot i que les coses canvien i que ara tenen play i wii i tablets i altres gadgets, el trepitjar tolls no ha perdut el seu encant, ni per a petits ni per a grans.
La setmana passada vam anar al teatre amb els nens. Havia plogut tota la nit i va ploure durant el viatge (a peu, a l’altra punta de la vila). Com es van posar!!!! No deixaven escapar ni tolls, ni rierolets al costat de les voreres. I s’esperàven a que passessin els cotxes quan hi havia un bassal gros a la carretera i els podien esquitxar al seu pas. Impossible controlar-ne a 21 que són els quins tinc a la classe. En arribar, peus molls, jaquetes xopes, vorals dels pantalons plens d’aigua fins a mitja cama... I aquests ja tenen 9 anys.....

On està la màgia?

dissabte, 6 de maig de 2017

PRIMAVERA

La bellesa de la natura em sobrepassa. Em deixa impressionada dia a dia. L’esclat de la primavera i l’exuberància amb que s’engalana el camp no diré que em deixa sense paraules, perquè de fet el que fa és inspirar-me’n moltes, però em provoca astor.

Pujo gairebé cada setmana al poble i en només cinc o set dies el paisatge ha canviat, a més, a millor. Però a més i a millor cada vegada. És un regal per la vista, per l’esperit, per l’entorn.... Poques fotografies fan justícia al que capta la retina i al que es queda dins teu. Inspira bondat, amor, pau, deute amb ella,... i em fa brollar llàgrimes als ulls d’emoció. 
I només parlo d’un raconet de món anònim. Si penso en tot el bé i bo que hi ha per tot arreu!!! 
Respiro endins, ensumo els seus aromes i em sento satisfeta de poder gaudir de la seva contemplació. 

diumenge, 30 d’abril de 2017

Respirar pau
































Assaborir el paisatge pels camins de la meva terra aquests dies, no té preu!
Carregar les piles tant com pugui, reparar ferides, omplir els pulmons d’oxigen, acallar veus interiors i preparar-se per a poder-se tornar a enfrontar amb el desconegut que ens pot sorgir demà passat és un exercici molt saludable.

dimarts, 25 d’abril de 2017

La família cargol va d'excursió


Efectivament els cargols grans i els petits surten a explorar el terreny.
Ells no fan com nosaltres que quan plou ens quedem a casa si les obligacions ens ho permeten. Ells al contrari, quan comença a tronar ja preparen les antenes i a córrer. I si troben una fulla de bleda, com és el cas, a degustar-ne el que es pugui. 
I que ningú s'aturi perquè sinó et passen per sobre. Amb quatre gotes agafen una energia desmesurada, arrosseguen sense mandra tota la carcassa i estiren el múscul tant com poden per anar pasturant per tot arreu, anant-se orientant i tantejant el terreny amb la punta de les antenes i per suposat, deixant rastre.

I no saben que corren un gran perill si es creuen amb mi. Jo, com a bona lleidatana, sóc fan dels cargols! M'encanten! I cargol que trobo, a la cargolera! Poc a poc vaig col·leccionant-los fins a tenir-ne una ració i llavors, a la cassola! Però d'això ja en faré un altre post.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi


ÚNICA, INIGUALABLE, IRREPETIBLE.
PELL DE VELLUT, AROMA DOLÇ INTENS, COLOR ELEGANT.
EL MEU REGAL A TOTS VOSALTRES EN UN DIA ESPECIAL COM EL QUE ÉS AVUI.

dissabte, 15 d’abril de 2017

ZZZzzz,,,

Diuen que la son no es recupera, Igual que el temps perdut. Tot i que d’això del temps perdut en podríem fer moltes lectures i potser del concepte de perdre el temps conclouríem que és relatiu i que potser passa com amb l’energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma...uff, deixo ja de barrejar teoremes que els físics em diran que cometo “sacrilegi”.
I torno al començament.

En la meva vida quotidiana dormo 6 hores com a mitja cada nit. Fatal, ja ho sé, però no m’organitzo per fer-ho millor i me’n vaig molt tard a dormir. I després ben d’hora ja em desperto i no puc estar més al llit o bé perquè tinc feina o bé perquè no m’hi trobo bé. En canvi, aquests dies dormo com un liró. M’adorno al sofà al vespre després de sopar, Empalmo quan me’n vaig al llit i no em llevo fins que el cos em diu prou que poden ser ben be les 9 passades. I a la tarda si m’hi deixo anar també m’acluco a la migdiada... No em conec! Però mira, si el cos m’ho demana, ara que m’ho puc permetre, intento reposar-me i recuperar aquella son que diu que no es recupera, per si de cas!

dilluns, 27 de març de 2017

Recuperant la ploma

Gràcies a la costància i a la tenacitat de molts blogaires s'aconsegueix que la xarxa cresqui i es mantingui viva. 
A vegades passem èpoques complicades on el llegir ens fa perdre l'escriure i no es precisament literal el que us vull dir amb aquesta dita però aquí hi va que ni pintada. 
Com en moltes reaccions químiques es necessiten catalitzadors per activar aquestes reaccions i això és el que passa amb alguns de vosaltres a qui d'entrada ja us envio un munt de felicitacions i també d'agraiments per estar sempre buscant maneres de mantenir la flama encesa.
Em refereixo a companys com la Ramona del Tumateix Llibres, a la Carme de Col·lecció de moments, a no sé qui de Relats Conjunts, al Xexu del Bona nit i tapa't, i a molts més que d'una manera o una altra es conviden a participar en històries periòdiques o puntuals per a compartir entre tots i mantenir a la família gaudint de la sobretaula.

De moment he trobat un forat per a participar en el Joc de Sant Jordi 2017 que ens ha proposat la Ramona, amb dos microrelats que ella ja ha penjat en el seu blog i que ara penjo jo aquí. Jo sempre vaig tard!!!


NAVEGANT DE L’UNIVERS

Havia aterrat al mig del prat i havia baixat de la nau una mena d’animal amb un mitjó al cap i una enorme butxaca al mig de la panxa d’on treia el cap un llibre. Potser ens volia mostrar el seu quadern de bitàcola.

 
SANT JORDI
El drac havia sortit corrent amb una rosa en una ma i un llibre a l’altra. Aquella mena d’animal embotit en un mitjó, que dormia tot l’any a la butxaca d’un’abric,  cobrava vida cada cop que s’acostava el 23 d’abril al calendari.


diumenge, 12 de març de 2017

Boira

El temps passa i passa. Vola més que passa.
De cop ja fa calor i de cop torna la pluja, el vent, el fred, la boira. 
Quina trista companya, la boira.
I als "kamacos" (que no ho sóc, però en ocasions m'hi sento) ens agrada, és clar!. Com que no la patim! I les fotos queden tan bucòliques!
Però una altra cosa és viure-hi a sota.
Fa unes setmanes vam pujar al poble a passar un cap de setmana llarg que teniem. El primer dia no vam veure el sol. Tot gris des del matí fins al vespre, trist, humit... sense poder tocar un arbre ni res de l'hort perquè tot estava mullat. 
El segon dia apuntava igual.
- Agafem el cotxe i pugem una mica per la carretera a veure si més amunt està igual- vaig suggerir.
I si, vam agafar el cotxe i als 6 km d'on érem ja vam trobar solet. Quina diferència! De color, de calor, de tot. Tot es veia diferent! Allà hi havia vida. I es veia des de dalt la capa de boira que tapava la plana i els turonets que treien el cap per damunt.
El que hi havia més a prop era confortable però al final del tros, l'abisme, la incògnita, el buit (o ple, en aquest cas, de boira).
















I al cap d'una estona de gaudir de les vistes i d'envejar el que allà hi havia, cap avall un altre cop amb l'esperança de que la boira s'haguès aixecat a casa.
Però no, en un punt del camí tornavem a travessar una cortina blanquinosa, cada vegada més espesa i calant la tristor en tot el cobria.
I així dia tras dia de tots els que vam passar allà.
I nosaltres vam marxar perquè només hi érem el cap de setmana però imagineu-vos els qui hi passen no un dia rera un altre sinó una setmana rera una altra amb la mateixa situació...
No sabem el que tenim!

dimarts, 28 de febrer de 2017

Potent albada







Si no començo així el dia no sóc bona per a res!
Cadascú té els seus vicis!!!

diumenge, 29 de gener de 2017

L'hora del piti


La Tina feia dies que tenia la mosca darrere l’orella. El Robert estava molt nerviós des de feia unes setmanes i ella remenant l’armari de la roba hi va trobar un sobre amb diners, amb molts diners. En preguntar-li què era allò li havia explicat una història poc clara que no l’havia convençut gaire i havia decidit observar-lo de més a prop.

Aquella tarda havia anat a veure l’actuació. En el descans, mentre ell es retirava al camerino, va sortir a prendre un refresc a la terrassa. Es va sorprendre quan va veure que el Robert seia en una taula allà. Què estrany! Però al acostar-se a ell va veure que tenia una cigarreta a la boca i li va estranyar encara més. El Robert no fumava! Ja a dos metres de la taula es va adonar que aquell no era el Robert, s’hi assemblava molt però no era ell. Però aquella exhibició no era gratuïta. Aquell “imitador” era allà perquè tothom el veiés. I si aquell clown era allà, on era l’altre? La coartada havia estat ben ordida però ella era un bon “sabueso” i arribaria al final de tota aquella història.

Aquesta és la meva aportació pels Relats Conjunts de Gener 2017, en la seva 100ena edició. A veure si aconseguim 100 participacions!!!!

Com més lluny et tinc, més a prop et sento...

Contava un periodista, corresponsal a un país llunyà que des de la distància les amistats es cultiven d’una manera diferent. Afortunadament avui en dia, en aquestes coses la distància ja no és tal. Gràcies a Internet, e-mails, whatsaps, skipes,… podem estar en contacte quan volem i, gairebé com volem, amb els nostres. De moment, només hi ha una cosa encara insalvable: el cara a cara. I vull dir el cara a cara sense filtres. El joc de les mirades, els silencis, els somriures i mig somriures, les percepcions que no es desprenen de les paraules sinó de les feromones no són comparables  amb o sense una pantalla pel mig. I justament aquest filtre, inevitable en la distància, és el que dona intimitat i confiança  i et permet parlar de coses que no faries si quedessis amb un amic o amiga per a prendre un cafè. És justament això el que t’ajuda a aprofundir en qualsevol tema, a fer grans confidències, a sincerar-te sense reserves i a articular d’una manera molt sòlida els engranatges de l’amistat amb certes persones.
No sé si hi estareu o no d’acord, sobretot parlant des de l’experiència d’haver viscut una amistat en la distància.

En resum una mostra més del complicats que som, tots plegats. I si m’apureu, una de les moltes incoherències amb les que vivim la vida. Però en aquest cas un bon avantatge de la virtualitat.